FORMIGA ATÒMICA

Benvolgudíssims fanàtics del blog, del curset o de les dues coses, ja tornem a ser aquí per explicar una nova sortida: escalada!!!

 

El dissabte, com tants d’altres, va començar a les 7:30 a l’Estació del Nord, amb una colla de 11 cursetistes amb cara de voler dormir més, i un grup de 10 monitors que no semblen pas més sensats que els primers (que no ho semblin no vol dir que no ho siguin, queda clar). Muntats en els cotxes dels monitors, els excursionistes van cavalcar cap a Collbató (Montserrat), on trobarien unes vies d’escalada esperant-los. Allà, les grans tècniques d’escalada d’uns monitors experts i experienciats van ser revelades als cursetistes (coses com que la corda passava per la reunió -però no la de dimecres-, que s’havien de lligar per la cintura i no pel coll, que s’havien de posar peus de gat -però no de gat de veritat-, etc.). I per fi, els cursetistes, animats per un concurs d’equips en què es jugaven els ingredients que tindrien per cuinar el sopar, van enfrontar-se a les lleis de la gravetat. Vam obrir sis vies: de nivells d’entre III i V+. Després d’un tranquil i idíl·lic matí de penjar-nos per les roques buscant-hi punts de recolzament per pujar i després baixar i després tornar a pujar i després tornar a baixar, i així successivament, vam buscar per la zona un lloc on dinar.

Després de dinar, vam tornar als cotxes, des d’on tres monitors van tornar cap a Terrassa (potser no van poder suportar la gran emoció d’haver pogut escalar i van anar a casa per calmar els nervis) i la resta de membres del curset ens vam dirigir cap a St Llorenç de Montgai. El pla original era dormir a la cova del tabac, però vam desistir aviat en veure que la pluja li treia els atractius; estava mullada, estava a tres quarts d’hora del cotxe, no hi havia gaires oportunitats de fer-hi turisme sota la pluja… Vam anar, doncs, al costat, a la vall d’Ager, concretament al poblet de Santa Linya, on s’alça la imponent Cova Gran de Santa Linya.

El primer que vam fer en arribar va ser aparcar (també està bé l’opció de no fer-ho, i deixar avançar els cotxes a veure fins on arriben sols, però surt poc econòmic perquè solen xocar contra alguna roca o arbre un moment o altre). Llavors vam anar a deixar les motxilles. Un cop a la cova, on preteníem dormir, vam trobar-hi una gran quantitat de gent escalant!! Es veu que hi ha vies d’aquestes extremament difícils: un 9b, extraploms, etc. Està clar que no hi podíem escalar nosaltres també, perquè ja se sap que una de les normes primordials del curset és anar sempre al revés del món.

Per matar aquella acollidora tarda, en què la pluja suau queia com una dolça cortina, vam fer un increïble taller de nusos amb “cordinos dels xinos” (disculpeu la incorrecció, però sinó no funcionava la rima). Els cursetistes van aprendre gran varietat de nusos com el vuit (no confondre “fer el vuit” amb “fer el buit”, podria ser perillós), la papallona, el nus que surt als còmics quan algú comet l’acte de llevar-se la vida, l’escanyamosques, l’estàtic i el dinàmic. S’apropava el vespre, i va arribar el moment de decidir qui havia guanyat els millors ingredients per fer-se el sopar. Havia estat el grup d’uns cursetistes que es fan dir Biel, Clara i Pau. Aquests van poder triar el millor de quatre paquets amb complements diversos per menjar amb una base d’arròs. Després, van poder triar la Mireia i la Júlia, que havien quedat segones, i els altres dos equips es van repartir amistosament els paquets d’ingredients que quedaven. Els complements eren tan diversos com: mandonguilles, salsa de tomàquet, formatge, “pesto”, espècies, caldo, bolets, mortadel·la, llenties, allioli (ningú el va arribar a posar), truita… en fi, una mica de tot. Van tornar a guanyar el concurs de cuina els que ja havien guanyat l’anterior, i van obtenir l’immillorable premi d’unes galetes Digestive!!! (Que més endavant compartirien amb tothom com bons curstetistes). També es va repartir un premi per tots els participants del concurs: un deliciós Kinder Bueno! (No explicaré la velocitat amb què el van endrapar perquè tindríeu temptacions de deixar de llegir el blog i de córrer a demanar-los autògrafs).

A la nit vam fer un teatre d’ombres xines per grups, amb una gran llanterna que un espeleòleg que havien perdut pel camí els havia donat. L’animal més representat en les ombres va ser, com era d’esperar, el meravellós, l’incomparable, l’inigualable, l’insuperable, l’ininadorable Nyu, i va ser dos cops mostrat el ritual d’inici del d’aquest. Després d’això, vam anar a dormir. Vam tenir la  companya de dos misteriosos homes amb furgonetes, gossos i una important quantitat de roncs (bonica cançó de fons que sortiria als somnis de tots nosaltres). Alguns vam passar una mica de fred a la nit, però tots vam sobreviure satisfactòriament (fins i tot un monitor, en Nacho, que no havia portat aïllant i va haver de dormir al cotxe. Aquests monitors despistats…)  

L’endemà vam esmorzar on havíem fet el taller de nusos i, com sempre, els cursetistes van romandre l’esmorzar callats com morts (a la nit no callaven, eh? Ehem Biel i Eli). Després vam recollir i vam agafar el cotxe cap a Camarassa on vam acabar escalant a unes vies que estaven al costat d’una petita carretera apreciable a algunes fotos, a la sortida del poble. Les vies d’aquest dia eren d’un grau més elevat que els del dia anterior. Es diu que alguns monitors motivats van escalar graus molt elevats, i que una tal Júlia Carbó va aprendre a tancar vies! Recordarem també per a aquells cursetistes que es vulguin portar malament, que el Martí va ser penjat d’un arbre per incompliment de les normes del curset (o perquè no callava, no me’n recordo). Van menjar les Digestive del dia abans i una mica (o més) de xocolata, la nostra sempre fidel amiga.

Primer de tot ens va fer fred, però després va sortir un sol que una mica més i ens torra el dinar sense necessitat de fogonets. Mentre fèiem servir els fogonets, a més, va passar un grup de persones entre les quals hi havia l’assassí de la sortida anterior!!! El pobre Aleix (el cursetista que l’havia desemmascarat) va passar una por horrible… Després de marxar, vam fer una valoració (molt positiva) de la sortida, vam recollir i…”pacasa” (expressió coloquial per dir que ens vam dirigir cap als nostres habitatges).

Finalment, per aquells pocs il·luminats escollits que no podrien dormir aquesta nit si no els digués el significat d’aquest misteriós títol, n’explicaré el motiu a continuació.

FORMIGA ATÒMICA: del llatí formigus atomicus, gènere: masculí, femení, neutre. Dit de certs cursetistes que, en posar-se el casc, no es poden definir de cap altra manera que amb la unió del substantiu “formiga” amb l’adjectiu “atòmica”.

Àlbum de fotos de la sortida: https://www.flickr.com/photos/ceterrassa/sets/72157688086853221/