L’ORQUESTRA DE LES CABRES BOGES

Adorats adoradors i adoradores del Blog i del curset, ja ens torneu a tenir aquí per explicar una altra sortida: la de Montserrat!!




Cal començar dient que, a la presentació de la sortida del dimecres anterior, la monitora Júlia Carbó ens havia deixat astorats amb la seva magnífica troballa: les lletres de “La flauta màgica” de Mozart contenen tota la informació d’aquesta sortida!!!


L’inici del relat té lloc, com sempre, a la recòndita Estació del Nord a les 7:15 (si anem quedant a aquestes hores tan tardanes ens acabarem tornant diumengerus!). Érem quatre monitors i deu cursetistes. D’allà, vam agafar un tren cap a Barcelona, on vam agafar un metro (per primer cop en la perllongada història del curset), i baixant del metro, un autobús que ens portaria fins a Collbató. Allà, vam esmorzar, amb l’agradable companyia d’un parc infantil (o no tant). En acabat d’esmorzar, vam iniciar la pujada de... les cordes del Parc! Està clar que no podíem començar a enfilar la muntanya sense un escalfament previ. Allà, com a bon curset, vam fer una petita sessió de postureig la foto de la qual podeu veure a continuació.




Després d’això, vam posar les esquenes a la motxilla i… ai, espera, l’esquena a les motxilles… ai, no… les motxilles a l’esquena, i vam començar a pujar per un camí que ens portaria a St. Joan. D’allà, vam agafar les escales de Jacob i Santa Magdalena, i finalment vam baixar fins l’ermita de Santa Anna i Sant Benet. En arribar-hi, ens vam trobar que la casa on preteníem allotjar-nos ja estava ocupada, i ens van enviar a un refugi de per la zona. Com passa sovint, els tres quarts d’hora curtets que havíem de trigar en arribar-hi van resultar ser una mica més llargs de l’esperat, però els intrèpids cursetistes van aguantar els ànims i el coratge fins l’últim moment. En aquest camí, vam pujar pel costat d’una roca anomenada “la prenyada” (que es diu que mai ha arribat a tenir el fill, ja deu ser una roca!) i per costat de “l’elefant” (que va resultar ser una altra roca, quina decepció). A continuació, vam carenejar un tram. Imagineu la nostra sorpresa quan, de sobte, una cabra amb dues banyes només equiparables a les del Nyu va aparèixer al costat del camí, on quasi l’hauríem pogut tocar. Ens vam conformar, però, amb fer-li fotos, perquè ja se sap: la prudència és la mare de la ciència… Després d’això, vam passar pel costat del fabulós cavall Bernat, una roca enorme i imponent. Finalment, vam arribar al refugi de St. Antoni, dividit en dos dormitoris on ens encabiríem a la nit amb penes i treballs.


En arribar al refugi, vam dinar i fer xerinola. A la tarda, vam sobreviure a un ritual al voltant d’un cercle satànic que es pot observar a la foto, vam suportar la horripilant “pelèa de gallus” entre dos cursetistes que van resultar no saber rapejar… També vam fer una orquestra amb instruments casolans portats de casa. Era tant professional, que el director de renom: Oleguer Cadevall, va deixar que tothom toqués el que li vingués de gust sense necessitar ni tan sols una partitura! (Bé, potser va ser perquè el seu intent d’organitzar-nos per fer tots un mateix ritme va fracassar…). Quan la posta de sol es feia palpable en els nostres cors, van afegir-se a nosaltres dos monitors i dues cursetistes més, que s’havien adormit al matí.




Després, vam escalfar-nos a la voreta del foc jugant a un joc de preguntes on els cursetistes segur que van aprendre més que a l’escola, vam fer altres activitats de cohesió de grup i alguns cursetistes van fer el ritual d’iniciació sagrat i el jurament d’adorar el Déu del curset (no sense abans haver sentit la magnífica llegenda del curset que, si els lectors del blog ho demanen, s’explicarà en una altra entrada). Llavors vam sopar. Cal remarcar la originalitat de la majoria de gent de portar una hamburguesa amb pa… Quan vam acabar de menjar, vam estar una estona petant la xerrada en l’idíl·lic ambient de la nit acollidora, vam explicar-nos fantasies i vam jugar a jocs tan divertits que en comptes de ser persones que reien vam passar a ser riures que personejaven. Finalment, vam anar a dormir (tot i que, segons cantaven els ocellets l’endemà, a l’habitació dels cursetistes les converses van continuar fins més entrada la nit…).


Ens vam llevar a les 7h de diumenge, a temps de veure com la sortida de sol tacava d’ataronjades pinzellades un cel groc tacat de blau. L’esmorzar, com sempre, va ser un diàleg dels monitors amb si mateixos davant la cara d’immensa mandra dels cursetistes, que encara no s’havien acabat de despertar. Una horeta i mitja més tard ja començàvem a baixar cap al camí de Sant Jeroni, des d’on vam fer les últimes escales per pujar a la faceta turística de Montserrat. Allà vam fer bones fotos dumingueres i vam baixar per les escales fins al Monestir de Montserrat. Vam trobar-hi descans, aigua, i bastoners que ens van delectar amb el seu ball. Després, vam baixar cap a Monistrol. Durant el camí vam fer amistats, enemistats, vam conèixer gent de tota mena, i fins i tot un cadell de porc senglar ens va venir a visitar. Arribats a Monistrol, vam dinar en un parc, on després vam fer algun altre joc, i vam agafar el tren, que ens portaria a casa amb un sol transbord. A l’estació del Nord va arribar el moment del tràgic comiat (tan tràgic que alguns cursetistes van marxar mitja hora tard per poder estar més estona amb nosaltres… o era perquè els estaven venint a buscar?)


Ara només queda descansar d’aquesta sortida i somiar desperts dia rere dia fins que arribi la següent. Cada cop queda menys!


Àlbum de fotos de la sortida: https://www.flickr.com/photos/ceterrassa/sets/72157663035183768/


Comentaris

Entrades populars