ESPELEOSORTIDA
Ablogats ablogadors, avui us serà relatada una sortida de trivial
importància, perquè és l’última de l’any 2017!!
!
La sortida, d’un sol dia, es remunta a un diumenge qualsevol, en una Estació del Nord qualsevol, amb sis monitors i set cursetistes qualsevol, i a una hora tan qualsevol com les 8h. L’acció va tenir inici en arribar amb cotxe al pàrquing de l’alzina del Sal·lari, on ens vam trobar amb els membres de la secció SIS del CET (expressat en fraccions: 6/7, és aquella secció on va aquella gent a qui li agrada ficar-se en forats…). Des d’allà, vam caminar una estoneta fins l’Avenc del Llest (perquè si hi entres estàs llest, però està comprovat que també hi poden entrar no-llestos). Durant el trajecte, els abnegats monitors van deixar que els nens gaudissin de l’oportunitat i el privilegi de carregar el material que després faríem servir.
El primer que vam fer en arribar va ser esmorzar i tot seguit ens vam començar a canviar la roba (està bé entrar a coves ronyoses amb la roba de cada dia, però llavors la màquina de rentar roba s’enada i aquestes coses… així que ens en vam haver de posar una que es pogués embrutar). Vam riure molt comentant els diferents “modelets” de tots, hi havia monos de mecànic (però que no tenien res de mono), guants d’esquiar i de jardiner... en general tot roba que ja estava bruta i de talles més grans de l’apropiada per semblar uns cursetistes decents. Un cop vam estar tots més o menys equipats, els membres de la SIS ens van explicar com funcionava tot el material que utilitzaríem i com s’havia de col·locar.
Vam obrir tres vies: dues per baixar i una perquè els monitors poguessin ajudar als nens a lligar-se i baixar sense risc de batre el record de velocitat en descens lliure. El procés (com tots) va ser una mica lent perquè érem uns quants i molts no estaven familiaritzats amb el material. Mentre esperaven, doncs, els que ja eren a baix es van dedicar a buscar ratpenats i a fer figuretes divertides amb fang (tot i que no direm el contingut perquè podria considerar-se poc ortodox en alguns casos… quins cursetistes!).
Quan tots vam ser a baix, ens vam endinsar en la immensitat de la cova a través d’una tenebrosa rampa que ens va guiar fins la sala del tresor! És una sala enorme amb amagatalls i un terra desnivellat, on els cursetistes van haver de trobar objectes ocults (els monitors van dir que els havien amagat ells, per no haver revelar el secret del tresor amagat de Leonardo Da Vinci… Però això ja és una altra història). En haver trobat tot el material, els cursetistes van haver d’utilitzar-los per crear artefactes estranys amb utilitats impresionants com els que havia inventat Da Vinci. Van fer dos grups i, després d’una estona de reflexió i recerca d’idees només equiparables a les de Leonardo, van acabar construint dos meravellosos artefactes: un compàs amb el cap de nyu (que permetia crear cercles de diferents mides i de colors diferents i, a més, permetia escriure el mateix text tres cops a la vegada) i una relíquia màgica anomenada “ressucitador d’espeleòlegs” que apareixia quan algú es trobava en perill dins d’una cova, i li deia com salvar-se a través de l’esperit de l’espeleòleg de la relíquia.
A continuació, els monitors van haver de fer el sacrifici més gran de tots: decidir quin dels dos artefactes era millor. Van haver de reflexionar i reflexionar i, després d’admetre que ni el mateix Da Vinci va fer invents millors, van comunicar la victòria del nyu-compàs.
Després per embrutar-nos una mica més vam passar per unes gateres arrossegant-nos pel terra i esmunyint-nos per orificis estrets. Allà hi vam trobar coses fastigoses com una paret amb pus o l’esquelet de granota observable a la foto.
En sortir de les gateres, ja era hora de marxar així que ens vam tornar a equipar i vam fer via cap a fora. Un altre cop amb les explicacions dels monitors de la SIS vam aprendre a fer servir els aparells necessaris per sortir i a poc a poc però sense parar vam sortir tots a l’exterior. Ja passava de l’hora de dinar i tots teníem gana, així que ens vam canviar ràpidament i ens vam abrigar ja que a fora feia més fred que a dins. Vam agafar el dinar i vam anar a seure al solet per menjar tranquil·lament i compartir el premi del joc del dia, un torró de Suchard (fonts secretes revelen que va ser idea del mateix Da Vinci, el Suchard… Però això, altre cop, ja és una altra història).
El camí de tornada, carregant tot el material, encara es va fer més dur que el
de pujada, però els nens se’n deurien oblidar en posar-se sota la dutxa quan
van arribar a casa. I no va ser fins que es van asseure al sofà que van
desitjar que s’acabessin les vacances de Nadal per fer una nova sortida…
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada